Josep María Matas
L'eco de Sitges - Waltraud Maczassek (1997)

Anant en moto, l’altre dia, de prompte em van impactar unes pintures amb molt de color que estaven exposades a la galeria d’Art Àgora 3 de la nostra vila.

Sens dubte vaig aturar-me i els peus van dur-me a visitar dita exposició. L’artista era la senyora Waltraud. Fent memòria fotogràfica recordava una pintura amb aquest nom però que el que feia el que pintava, no s’assemblava res al que ara ens presentava i vaig dubtar per un moment de que fos la mateixa persona, d’aquell figurativisme i d’aquelles vinyes i paisatges força cromàtics, em trobava davant d’unes pintures amb molta imaginació i abstractisme, A mi és un tipus de pintura que m’entusiasma i sobretot com aquestes que s’exposen i que s’allunyen de qualsevol possibilitat de en pintura plana i que tenen un fons i un transfons que a hom li permet descobrir coses que fins i tot l’artista no les ha descobert o sia, que donen marge a que una persona contemplant-les descobreixi moltes imaginacions que es fan realitat i ajuden a acabar la pintura segons els ulls de qui la mira i estudia.

Aquesta experimentació del seu nou llenguatge pictòric, tot i amb els seus dubtes que composen qualsevulga variació d’una línea establerta de formació més aviat clàssica, l’artista ens demostra amb aquesta evolució que l’anterior etapa li ha servit per dominar temes i tècniques, la qual cosa vol dir que ara és el moment just en que ella ha cregut oportú deixar lliure la ment i aprofitant la seva saviesa pictòrica per no encaixar els colors, deixant-los lliures i traient parts de dibuix que ara s’imagina.

Noto que ha buscat la llum en els seus quadres, aquesta llum mediterrània tant nostra, i una creació amb ajut de la ment, il·limitada i que segons quina obra mires pots notar l’estat anímic en que es troba l’artista quan la desenvolupa. Ha inclòs en aquesta mostra diverses tècniques algunes d’elles com la témpera a l’ou o fresc que deia algú, per més clàssica i difícil que sigui ella la treballa amb gust i paciència aconseguint transparències i “veladures” en els colors freds com els blaus a cavall, a vegades, dels càlid i marronosos passant per grocs, vermells i ataronjats.

És difícil atacar un fons blanc i pur per no saber mai com l’acabaràs de tapar amb els traços necessaris sense que li sobrin ni que li manquin per més que sempre hi ha ganes de tornar a fer retocs. Quan una obra artística creu que ja està finita per ell, s’ha de deixar com està encara que un altra dia els pinzells vulguin seguir-hi.

El seu quadre, intitolat Paisatge, l’he anat a veure un parell de cops més i fent anar la imaginació he descobert muntanyes, camps, arbres, aigua, cel vaja que quan més el mires més coses hi trobes. Els colors ens arriben a dir coses, ens copsen la nostra intimitat sensible i llegeixes un llenguatge pictòric i atraient.

Per la gent que sense oblidar el passat s’encamina cap el futur imaginatiu, recomano que visitin aquesta exposició.