Teresa Costa-Gramunt
Opinió - La pintura de Waltraud Maczassek (2002)
De la mateixa manera que en el mon de les lletres, el que entenem per “modernitat”, es va esdevenir a través de la progressiva incorporació al cànon del que s’anomena la “literatura del jo” (o sigui la literatura com a reflex de la subjectivitat de l’autor, dels seus particular punts de vista), en el mon de l’art, i simètricament al compàs dels nous temps, aquest fenomen també s’ha produït. I de la pintura referencial (és a dir: narrativa, fugurativa i realista, “fotogràfica”), hem anat passant a una pintura cada cop més estilitzada, onírica, abstracta o poètica, segons el món interior da cada artista.
L’artista contemporani és descendent de l’artista del Renaixement. Aquest artista “nou” sorgeix de la idea que un artista cal que sigui també un humanista (és a dir: format en diverses disciplines i com a exemple tindríem a Leonardo da Vinci). Un cert grau d’humanisme, doncs, l’anem trobant en el substrat de moltes de les obres pictòriques que hem pogut contemplar d’aleshores ençà. També en la pintura actual, quan no és gratuïta.
La pintura de Waltraud Maczassek (aquesta artista nascuda a Frankfurt, però vinculada a Vilafranca del Penedès per raons familiars), s’insereix de ple en el concepte de modernitat entesa en la doble vessant de subjectiva i d’humanista. Waltraud Maczassek, en la seva pintura, ha sabut casar la seva intuïció (tot expressant amb gran llibertat les llums del seus sentiments, transformats en espurnes de signe espiritual) amb el món ordenat i culte provinent de la seva formació, per una banda, i de la seva pròpia estructura mental i psicològica, per l’altra. El resultat d’aquesta fructífera relació és una obra on la virtut de les proporcions –sempre les adequades- s’afegeix a un lirisme ric i matisat.
El món que Waltraud Maczassek expressa en la seva pintura (realitzada formalment amb tècniques mixtes i collage) és el seu propi món interior: els seus “paisatges interiors”, com certament escriu Maria Lluïsa Borràs en el seu text de presentació. Es tracta, en efecte, d’una pintura del jo intimista i delicada, ja que en les pintures titulades fragments del meu paisatge i Paisatge interior, el color que predomina és el blanc dissolt en difuminats grocs i daurats, que ens traslladen immediatament a aquells fulgurants moments de plenitud interior, on una llum diamantina ens mostra serenament tots els racons de la casa de l’ànima.
Una pintura espiritual?. Sí . Entenent la vida de l’esperit com el que és: la sincronització del microcosmos (nosaltres) amb el macrocosmos (tota la creació). En aquesta pintura hi ha la part sentint-se part de Tot, com en el quadre Evolució, on Waltraud Maczassek ens convida a participar de la vivència interna del fet de l’evolució, de la recreació constant del món. A Evolució trobem mar i escumes, cargols marins i corrents de rius interiors, magmes cosmològics i mòbils, l’aigua com a una maternitat sense límits...
La idea dels límits materials de la vida física i la seva dissolució en la vida psíquica i espiritual impregna també l’obra d’aquesta catalana d’adopció, com és pot veure en les pintures titulades Sense límits i Estructures de l’espai, que la pintora ha resolt amb la successió de tres teles juxtaposades, donant a entendre que principi i final són el mateix. Ara aquesta subtil pintura de Waltraud Maczassek és pot veure fins el 31 d’octubre en una reeixida exposició a la Sala d’Art Maragall de Barcelona. Dues són les pintures que al meu entendre prenen gran rellevància pel seu missatge metafísic: 1) L’origen, un quadre de fons matisats de blancs, a la part baixa del qual destaca la silueta d’un ou i, com flotant al seu damunt, el perfil d’una cúpula simbolitzant, tot alhora, el ventre prenyat i la volta del cel; i 2) Una altra vida: entre pinzellades del llums i ombres, a la banda esquerra de l’espai pictòric se’ns apareix el requadre d’una porta oberta –i il·luminada- convidant a entrar a l’espectador... És una clara invitació a entrar en el món de l’esperit i al propi món interior de la pintora, que val la pena no declinar. Tenir penjada a casa una pintura de Waltraud Maczassek és un luxe per a paladars refinats.
