Montse Juvé
L'Eco de Sitges - Els sons de l’origen en la pintura de Waltraud Maczassek (2004)

La pintora penedesenca exposa la metamorfosi de què “parla” la seva obra a la Sala d’Art Maragall de Barcelona fins aquest cap de setmana.

Fins aquest cap de setmana es podrà visitar l’exposició de pintures que WaltraudMaczassek ha realitzat a la Sala d’Art Maragall de Barcelona. En aquesta mostra a la Rambla de Catalunya es posa de manifest la consolidació de la trajectòria pictòrica de Maczassek.

La pintora penedesenca és conscient que la seva obra ha donat un gir radical d’un temps ençà, especialment des de que va finalitzar la llicenciatura en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. I és sobretot, a partir del 2000, que ha portat el seu treball pictòric cap a un terreny de suggestivitat conceptual arrelat tant en l’experiència sensible del paisatge com en les poètiques de caire essencialista. També, des de començaments d’aquesta dècada WaltraudMaczassek ha efectuat un gran nombre d’exposicions individuals i col·lectives que proven que el canvi no ha estat només en el pla qualitatiu, sinó també en el quantitatiu. Wiesbaden, París, Oslo o Reus, Vilafranca, Sitges i Barcelona són alguns dels escenaris on Maczassek ha exposat darrerament.

Matèria informe
L’exposició que aquesta tardor s’ha presentat a la Sala d’Art Maragall porta per títol El sonido del origen. Coherent amb la seva línia de treball, Maczassek exposa una vintena de peces de gran i mitjà format en què el denominador comú és el canvi i l’energia que el promou. El canvi o la metamorfosi de què “parla” la seva pintura és el de la matèria primera: el de les aigües i la terra; o potser fóra aquell que s’opera en un univers primigeni on a penes hi ha res, perquè tot s’està formant.

Les peces de Waltraud Maczassek estan executades amb tremp, amb caràcter, com si brollessin dels llocs més ocults del pensament o d’entranyes deshabitades de raó, però que la pintora embolcalla amb un discurs estètic en què alguns dels conceptes claus són sensibilitat, natura, origen, esperit. I és que el dinamisme còsmic que ella representa vol a tocar més l’esperit que no pas la matèria. Així, aquestes teles de tonalitats fredes, de taques regalimoses i de pastes gruixudes traspuen una sensació d’emergència i, alhora, de dissolució. Perquè els espais pintats ara semblen néixer enmig d’un brou informe, ara semblen diluir-se en una inèrcia que els porta a desaparèixer. Sempre, però, arrosseguen amb la seva força qualsevol indici de forma completada. La seva energia inestable i fluent desdibuixa els límits de l’espai conegut i ens aboca a un a-topos. De fet, Waltraud Maczassek crea territoris sense referents espacials o temporals: són deserts de boira, paratges gèlids que estenen arreu el seu blanc, tolls d’aigua sense contenidor possible. I tota aquesta matèria informe es precipita vers un abisme intuït, esquerda sempiterna de la natura i també de l’ànima.

Elements en moviment i espais infinits
Al costat d’aquesta pintura pintada en gerundi (la forma verbal que denota una acció continuada), Maczassek exposa també una sèrie d’obres molt més reposades, més racionals i més volgudament construïdes. Són una sèrie de collages, realitzats amb tires rectangulars de diferent papers i on, sovint, s’inclouen elements cartogràfics. En aquest cas, ens trobem més clarament davant de paisatges abstractitzats que recorden les feixes de terra i l’ordre dels camps a vol d’ocell.

Amb tot, la mirada de qui visita la Sala Maragall queda esquitxada de vapors, aigües i vents devoradors de cel i terra. Fenòmens que desfan allò superflu i anorreen la forma perquè només en romangui allò essencial: una matèria-que-s’està-fent. Un dels més grans crítics de l’art modern escrivia a propòsit de la pintura de William Turner: “L’espai és extensió infinita, animada per l’agitació de grans forces còsmiques, de tal manera que les coses es veuen envoltades en remolins d’aire i de llum i acaben essent reabsorbides i destruïdes en el ritme del moviment universal”. Tot i que la pintura de l’artista romàntic anglès no pot (ni ha de comparar-se) amb la de Waltraud Maczassek, l’obra d’aquesta penedesenca d’origen alemany no es troba lluny d’una apreciació romàntica del paisatge, en què es planteja quina ha de ser l’actitud de l’home davant la natura.