Teresa Costa Gramunt
L'Eco de sitges - Illa de Thera (2007)

El passat 9 d’agost va inaugurar-se a l’edifici de Miramar una exposició a pintures de Waltraud Maczassek, que es podrà visitar fins al 30 de setembre. Es tracta d’un extens recorregut pictòric de l’artista d’origen alemany que fa tants anys que està vinculada a les terres del Penedès, i també a Sitges. En una cinquantena de quadres se’ns hi presenta un trajecte que va des de la figuració a l’abstracció, sobretot del paisatge.

La “figuració” no sempre és l’estricta concreció de l’objecte pintat. Ni l’”abstracció” –o conceptualització- tampoc no té per què ser una entelèquia, sinó que també pot ser una realitat “figurada”, imaginada o distorsionada. I és que “la realitat”, com a concepte absolut. És del tot inaprensible sense la subjectivitat perceptiva. L’art més “figuratiu”, més “objectiu”, no representa tota la figuració possible. De la mateixa manera que l’art “abstracte” o el “conceptual” tampoc no deixen de ser un “prendre una forma”, per més irreal que aquesta sembli. En aquest mateix context, raonar, comentar una obra d’art també és un fet “figurat”, poc o molt subjectiu. L’art és polisèmic: l’obra conté en ella mateixa interpretacions diverses, Una obra és rica i preserva la seva aura de misteri – que seria de la creació artística sense l’halo del misteri!- quan no es deixa atrapar per una sola interpretació, cosa que la convertiria més en un “objete” que en un “subjecte”.

Patinir – impressionant exposició d’aquest artista del XVI al Museu del Prado-, va ser el creador de l’autonomia del paisatge pictòric en els inicis de la modernitat. A partir d’ell, els diferents artistes van començar a expressar, a través de la pintura de paisatge, les seves pròpies idees sobre la naturalesa – tan misteriosa -, ja sigui considerant-la com a mirall de l’ànima, ja sigui en ella mateixa com a objecte de representar.

Ja tenim, doncs, dues opcions: la naturalesa en ella mateixa, és a dir, externa a l’artista -observador, i la naturalesa interioritzada per l’artista, que s’expressa en un paisatge imaginat, figurat, producte de la fantasia, o de l’ànim, o d’una vibració emocional... Però encara hi pot haver un tercer camí per a la plasmació artística del paisatge: una fructífera simbiosi entre la impressió i l’expressió, entre l’extern i l’intern, entre el més o menys figuratiu i el més o menys figurat...

Les darreres pintures de Waltraud Maczassek, uns paisatges poèticament gestuals en tants moments, sembla que vulguin anar per aquest camí de síntesi. Per una banda l’artista s’apressa a captar el respir o la potència de la natura que la pren, i alhora aquesta natura es constitueix en imatge o projecció del seu propi respir i potència interior.

Un quadre seria una simple representació si no fos per un plus que el projecta més allà. Es tracta d’una vibració que situa l’obra enllà de la seva estricta materialitat, d’una vibració que imanta l’obra artística. En tant que representació, doncs, ens podem quedar en la simple estètica superficial. Però també, i gràcies a una seducció, a una crida que surt de l’interior de la mateixa obra, els qui contemplem una obra d’art podem deixar-nos trobar per la realitat oculta que pertany a l’intangible que és a l’origen de determinades obres.

En pintures com Fluir, Espais imaginaris, Infinites distàncies o Reflexos de Waltraud Maczassek (totes realitzades el 2007) ens ve a trobar aquesta energia oculta. És una energia immaterial que es fa visible en la vibració pictòrica que a més de visual gairebé resulta tàctil, sonora i olfactiva, i que ens sacseja amb la seva força, amb la seva llum. Aquestes i altres teles exposades són instantànies d’unes fulguracions vives. Aquestes pintures sense forma específica són com el món abans de concretar-se (natura en estadis primordial), i alhora que plasmen el procés de la creació quan l’energia era encara matèria informe, reflecteixen un misteri: la intel·ligència i l’emoció de l’artista en l’acte mateix de la creació.