Carlos Delgado
Torres Magazine - Passió per la Natura (2008)

En Waltraud Maczassek, feliç conjunció de sensibilitat i pragmatisme, la pintura ha dibuixat llums temperades, tolerants , en els seus paisatges abstracte. Els temes que componen aquestes escenes de terra cremada, humanitzada o simplement contemplada, em semblen molt significatius: actuen com ressorts per a la imaginació. Jo veig en els ocres i negres del primer pla el moviment de la naturalesa sotmesa al flux del Temps, juntament amb el tràfec lleuger dels successos efímers. I, d'aquesta manera, són vistos per ulls que enfoquen el permanent al món canviant de les aparences, com borrosos, desdibuixats, imperfectes, reflexos de la realitat. Però l'Ideal està aquí, al fons del paisatge (o del món), captat en un instant immortal per ulls mortals... la matèria pictòrica com l'amor d'una deessa al qual aspiren els ulls nostàlgics. La pintura com un raig de llum que busca una esquerda instantània del Temps.

Hi ha en els seus quadres detalls d'amor i honradesa que ressalten i resulten particularment emotius, com aquest traç sec, esquerdat i erosionat. Els protagonistes inanimats - que s'expressen en traços humanistes, esbossos i empremtes de l'ésser en el temps - m'observen mentre semblen atrapats en el llenç com un dibuix més, jugant en la seva composició al contrapunt (el pla en moviment i el pla fix); en ortos casos, cel i terra s'abracen en la fusió de tots dos plans, en un únic moment d'energia bondadosa que ho omple tot, com la llum del migdia. Puc percebre l'olor a fusta cremada en el fred aire crepuscular, la boira i el fum confosos encara en un somni, la tíbia llum lletosa del cel clarejant, lleugeres núvols, escuma, aire...

Tot contribueix a la plenitud d'un paisatge diàfanament estès, la calma d'un horitzó difús, tranquil, l'acord de la mateixa sostinguda harmonia. Des de la profunda gola de l'horitzó sorgeix l'alba com un immens joc sonor, i el mar, profundament càndid, aboca rumors d'escuma efervescent. En l'alba de l'hivern, els traços - pasta pictòrica esquinçada - projecten ombres de gebre. Quan el sol irradia obliquament la seva llum sobre l'espai- quadre, el paisatge s'estira en alargadísimas ombres. I al mirar-los, l'emoció projecta la seva ombra, que llisca, sense tocar, per la pintura com una carícia agraïda.

Per Waltraud Maczassek, el paisatge que inspira els seus quadres abstractes és una contemplació mística, una manera de ser. Taques sobtats, com impressions il·lusòries, sobre un camp torrat que s'estén perdent el seu color. Clau meva mirada a l'horitzó sobre la lloma gris blavós d'una muntanya. L'aire s'agita... una fugaç impressió multicolor creua la meva mirada i després d'ella se succeeixen , com en un vertiginós i interminable ressò , centenars d'impressions fugaces . Un rierol de colors diluïts discorre sotmès a la irrefrenable quietud del moviment atrapat en la seva eternitat. A través de la contemplació del paisatge, que actua com un ressort, ens situem dins i fora de nosaltres mateixos. A dins, perquè vivim el present com un continu flux, fora, perquè som conscients que l'experiència estètica té un límit, una parada final, un destí: confrontar amb la realitat.

Conec la pintura de Waltraud Maczassek des de fa molts anys. He vist el seu progrés i prodigiosa ascensió al domini tècnic. Però sempre ha tingut un fonament comú d'amor i compromís. Cada any, els seus "no -paisatges" guanyaven en llibertat, en espontaneïtat aconseguida amb goig i sacrifici per trobar la seva expressió pròpia. No sé si ja ha arribat a la plenitud, a la serena seguretat del que sap que no hi ha més tècnica que l'honradesa. Però sé que en aquests quadres últims vibra la sana ambició d'una dona que se sap definitivament pintora.

Waltraud Maczassek va néixer a Frankfurt am Main. Va estudiar Belles Arts a l'Institut Pedagògic de Wiesbaden i va obtenir la llicenciatura en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Del 21 de febrer al 21 d'abril exposa a la galeria N3 Ignacio Lassaletta. C. Comte d'Aranda, 19. Madrid.