Montse Juvé
el 3 de vuit (septiembre - 2009)

La pintura plena de paradoxes de Waltraud Maczassek
Definició: “La meva pintura és plena de paradoxes perquè és un reflex del meu ésser”
Mostra: La galeria Àgora de Sitges li exposa pintures i fotografies fins el 10 d’octubre

Waltraud Maczassek va inaugurar, l’11 de setembre, una exposició de fotografia i pintura a la galeria Àgora de Sitges. Les obres que ara pengen a la cantonada del passeig de Ribera i el carrer Nou semblen haver estat realitzades expressament per al lloc on són mostrades i per al temps en què seran exposades.

Des de l’interior de la galeria Àgora es percep l’olor salina del mar, la remor de l’onatge, l’espetec de l’aigua que s’abat continuadament contra el roquer del cap de Sitges. També s’hi sent la llum de tardor i la circulació de la brisa que dissipa calitges i aclareix l’atmosfera. Tots aquests ingredients sensacionals també es congreguen a l’interior dels quadres que Maczassek exposa a l’entrada d’Àgora.

L’expressió de la paradoxa
Una de les peces que primer reclama la mirada, sigui per la seva col·locació o per la seva força, és Evolución: Una massa informe de matèria i de foscor damunt la qual lluita, per eixamplar-se, una taca de llum albicant. Es tracta d’una taca de llum immensa sobre un escenari obscur. És l’esclat d’una onada furiosa sobre l’opacitat de la roca, o bé un vent que prové d’un mar antic amb ganes de dissoldre l’atmosfera pesada que l’envolta. Fins i tot, es pot tractar d’una taca que pregona les salabrors que capgiren el gust o que anuncien alquímiques transformacions de la matèria.

Diu Maczassek que Evolución és una de les obres que més estima de l’exposició. No pas perquè sigui millor, més important ni més significativa que la resta, sinó perquè s’hi concentra –en gran mesura- la intenció del seu treball.

“Quan pinto - declara Maczassek - vull reunir elements oposats en un mateix llenç. Vull posar de costat el caos i l’ordre, la massa i la forma, l’atzar i l’estructura, la llum i l’obscuritat, l’espès i el clar, el moviment i la quietud, l’espontani i el racional... la natura i la cultura, els altres i el jo. La meva pintura no es pot entendres sense aquest diàleg ni sense aquestes paradoxes. De fet, tot el meu darrer treball és ple de paradoxes, en el sentit que conté conceptes antagònics que expressen de manera contradictòria un enunciat veritable. La veritat minúscula que jo vull expressar és l’eternitat el canvi, la transformació, l’evolució.”

La manifestació del canvi
Després de llicenciar-se en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, Waltraud Maczassek va forçar la seva pintura a emprendre un nou camí. Feia molts anys que pintava. Des que va arribar a Catalunya, li agradava acostar-se a les vinyes amb el propòsit d’obtenir allò que considerava essencial. La vinya era el lligam entre la seva família, la seva afecció i les seves obligacions laborals. Tot i així, el tema del paisatge vitícola era una excusa pictòrica per poder reproduir instants únics i per a traduir cromàticament els canvis de la natura. Maczassek se sentia atreta per la força de la ruralia i per l’afany humà de transformar l’entorn. Avui, aquest interès no ha desaparegut gens ni mica de la seva obra. Si més no, el pas per la Universitat va influir decisivament en la forma de representar aquesta inclinació.

El nou camí de la pintura de Waltraud Maczassek ha deixat enrere la reproducció del visible per acostar-se a l’expressió de l’invisible, el llenguatge figuratiu ha derivat en abstracte, l’exuberància de detalls ha deixat pas a la contenció formal i ha permès l’esclat gestual. Alhora, l’ordre i la cultura escenificades en els paisatges de vinya han estat transmutats per l’ímpetu d’una salvatgia particular. En acabar la seva carrera universitària, la pintora penedesenca va començar a expressar el seu jo més profund damunt de teles, papers i negatius.

“El fet de viure durant molts anys al camp m’ha marcat profundament –diu Maczassek. Aquest fet, també, ha influït molt en la meva activitat artística. Posem un exemple: Quan una persona és sensible, no pot deixar de commoure’s en veure un ametller florit. Això passa a trenc de primavera, però quan passa a l’hivern encara pot ser més cru. És un signe de canvi. És un signe de transformació, entre molts d’altres que observem a la natura. Encara n’hi ha molts d’altres que són ínfims i inapreciables.

Precisament, són aquests els que més atrauen la meva mirada i el meu esperit... Uns anys ençà, procurava expressar aquests petits canvis a través de pinzells. Ara, ja no m’interessen els detalls. Vull expressar-los sense floritures... de la manera més mínima, i amb tota la voluntat de concentrar-me en l’essencial.