Josep de C. Laplana.
Director del museu de Montserrat

Dels cinc sentits corporals, el de la vista és el més espiritual, el que respecta més l'objecte, l'es que manté a més distància i el que aporta més informació a la ment. El fenomen òptic és importantíssim per a la vida de l'ésser humà tant en el nivell pràctic com en l'espiritual en totes les seves gradacions i nivells. Veure és el component bàsic del coneixement pel que captem, aprenem la realitat que ens envolta i en certa mesura la fem nostra, la contemplem. No és banal que L'itinerari de la ment cap a Déu - és el títol del principal llibre de Sant Bonaventura - trobi la seva culminació en la contemplació, la theoria de què parlava Plató quan invitava els seus a transcendir el món de les imatges, que són sonbras, per arribar al de les idees, que donen substància i solidesa a les imatges.

Mai hem de menysprear el fenomen òptic, i menys els que estimem les arts visuals, com van fer alguns platònics, perquè la vida i el visual és capital per a les catàlisi del fenomen material i la transcendència. No hi ha bellesa sense forma. No oblidem que la nostra paraula "bell" ve de formosus, dotat de forma. No obstant això, en l'Itinerari de la ment se'ns incita a no quedar-nos en la immediatesa de les simples aparences, del que fenomenològic, i anar més lluny, indagar amb ànsia el que hi ha més endins i més lluny del que veiem. Crec que la pintura d' Waltraud Maczassek, si la il·luminem amb aquest teorema, adquireix, almenys per a mi, un significat nou i profund. Waltraud no es queda mai en l'epidermis de les coses , la superficialitat del fenomen . Transcendeix tot el que veu i tot el que plasma . Quan Waltraud juga amb les formes i els colors, ho fa amb l'afany d'inquirir el que hi ha més enllà, més al fons i escodrinyar també les interconnexions que es formen sorprenentment quan diversos elements del cosmos interactuen entre si. Darrere de la pintura d' Waltraud moltes vegades pot intuir-se un microcosmos pel que ella, o un altre en el seu lloc, ha observat les cèl·lules o els teixits orgànics, o un potentíssim telescopi d'observatori astronòmic que ens permet entreveure galàxies en formació, mapes de tensions isobàriques que s'interposen sense fondre entre elles i desapareixen, pluges torrencials sobre cap lloc, cataractes i salts aquàtics paisatges terrestres o marins indefinits per la llunyania. Altres vegades ens mostra parets pinedes o despintades, escrostonades, pel temps i la incúria, susceptibles de convertir-se en suport de enigmàtics missatges de signes arcaics, el significat és escapa. Però Waltraud no només busca esforçadament, també troba. En la seva pintura es mostren simultàniament les dues facetes, la indagació i la troballa. En els seus quadres veiem harmonies i arpegis, de color mat, que sense brillar ni ferir arriben a l'ànima, tensions d'equilibris i desequilibris que sense dramatismes inútils expressen sentiments contrastats, textures i rugositats sobre superfícies planes enormement treballades emulant l'erosió del temps geològic. En el treball artístic de Waltraud veig també un esforç i una plasmació d'idees i sentiments molt personals de l'artista, que sense sortir del seu món plàstic a base d' incrustar nous elements a la seva pintura i conjugant-los amb ella , servint-se del collage, ens parla de temes que la emocionen i aconsegueix comunicar la seva emoció. La pintura d' Waltraud no és freda ni distant. No és mediterrània, això es veu a primera vista, però és culta, reflexiva, educada i suggerent com la comuna idiosincràsia de la seva Frankfurt natal o del Wiesbaden on es va educar com pintora. En art els gens manen molt.

El to de la pintura d' Wakltraud és sempre elegant, contingut, sense estrips, sense barroquisme, silenciós, meditatiu, amigable. Diu molt, però sense cridar. Murmura , somriu i espera... Waltraud Maczassek es retrata en la seva pintura. Cal seure davant d'ella, mirar i mirar indagant què vol dir-nos, escoltar la seva música callada, el seu missatge sense discurs. Al cap d'una estona, d'un temps, dels anys, perquè la seva pintura és molt intemporal, t'adones que la seva obra fa molt bona companyia i que t'ajuda a ser millor, més calmat, més reflexiu, més profund. Ens trobem en el bon camí, en el de l'Itinerari de la ment cap a la seva fi trascendenta: el Bé, el Veritable, el Bell. ¡En definitiva l'art és això!