Waltraud Maczassek. La pintura evanescent

!Naturalesa! Estem envoltats i abraçats per ella, incapaços d’escapar-ne, incapaços de penetrar més profundament en ella.

Sense previ avís, ens aferra en el vòrtex del seu ball i ens hi arrossega, fins que, exaustos, ens dissolem entre els seus braços.

J. W. Goethe, Fragment de la natura, 1792

L’avenç irrefrenable de la civlització -racional, tecnocràtica, materialista- demana el contraspès de les càlides propietats de l’art pictòrica -pulsional, natural, transcendent. No tots els estaments artístics ho han entès en aquests termes. Bona part de l’art contemporani ha optat, legítimament, per a pujar-se al cavall de la civilització, en l’acceptació d’una creació artística freda, de rigorosa investigació sociològica i conceptual. Afortunadament encara resten pintors com Waltraud Maczassek, els quals resisteixen en la preservació i renovació d’una tradició pictòrica en vies de descomposició. Parlem, esclar, de la tradició romàntica de la pintura. Aquella que es gesta a les albors de la revolució francesa al nord d’Europa -de Turner a Friederich, de Constable a Böcklin- com a reacció contra les hegemonies civilitzadores de l’acadèmia, de la ciència i de la indústria, i que té el seu desenllaç almenys fins al neoxpressionisme europeu dels anys vuitanta -de Richter a Barceló. Gairebé tres segles d’una corrent pictòrica que troba en el recer de la naturalesa primitiva totes les seves propietats immunològiques d’inspiració i rebeldia cultural.

La naturalesa no com a pissara bucòlica d’estudi, decorum i imitació. La naturalesa, això si, com a laboratori espiritual d’absorció de les seves propietats més profundes i mistèriques: l’evanescència crepuscular, la sublimitat dels fenòmens naturals, l’organicitat irregular del creixement vegetal, la complexa simplicitat dels seus elements nuclears, la simbologia de l’home primitiu en harmonia amb el seu entorn… Waltraud Mazassek no ens vol mostrar mai una naturalesa acabada, perfectament amidada. Li interessa, en canvi, abraçar la part mistèrica, panteïsta, del fet natural. Malgrat l’aparença lírica del seu gest pictòric, la seva obra amaga una connexió profunda amb l’entorn natural, que balenceja entre l’efusivitat poètica i l’expressivitat tràgica: l’estat d’esperit dual propi d’aquell creador disposat a emprendre el viatge cap a les profunditats més recòndites de la naturalesa, amb els seus accidents, misteris i abismes. La càlida poètica pròpia d’una pintora que ha aconseguit enllaçar per mitjà de la plàstica la calma tensa de l’espai natural exterior amb la sensibilitat pausada del seu ull interior, fent seva aquella màxima de Friederich: ‘Tanca el teu ull corporal, per què vegis primer la teva pintura amb l’ull de l’esperit.’

 

  En la present exposició, compendi de l’obra pictòrica dels darrers anys, hi trobem rastres, capves-pres, horitzons tèrbols, atmòsferes sublims, en gran part inspirades dels seus paisatges del Pe-nedès. L’adscripció estreta a un terrer determinat és imprescindible per a la comunicació universal, certament. De fet, Waltraud a través de la investigació pictòrica, pretén arribar a la comunió holística entre el microcosmos i el macrocosmos. La complexitat del món ambigu i dinàmic que s’amaga darrera la mireta de la lent de laboratori, i les connexions plàstiques i simbòliques que es donen amb el món de les esferes, dels planetes, de les constel·lacions. El paisatge com a trampolí per a la comunicació universal. Per a coronar aquest trànsit del micro al macro sovint Waltraud es serveix del llenguatge simbòlic, amb signes provinents de l’alquimia o de llenguatges remots. Es tracta del llenguatge simbòlic que ajuda a tancar el cercle de la comunicació panteïsta: mística, ciència i teosofia s’enllacen harmoniosament en l’art de Waltraud Maczassek, en un estat d’esperit que els romàntics alemanys anomenaven NatürPhilospohie (Filosofia de la naturalesa). Això és, la natura com a mitjà de coneixement abans que com a recurs paisatgístic: heus aquí el secret -mistèric- de la pintura de Walrtaud Maczassek.