|
|
||||
|
Els escriptors sentim, amb freqüència, una atracció misteriosa pels noms que tenen una sonoritat estètica. I el nom de Waltraud sembla creat per titular un poema, etiquetar un vi de luxe... o per signar un quadre. He tingut la sort de seguir l'evolució de Waltraud com a pintora, gairebé des dels començaments: les seves exposicions a Sitges i la mostra internacional de la "Wine Trade Art Society" que organitza Christie's, les mencions honorífiques en "The Quarterly Review", o fins i tot aquest quadre seu que figura a l'etiqueta d'un luxós vi francès... I ara, es presenta a Barcelona, encara que, qui la coneixen saben saben que la discreció natural del seu caràcter la inclinació més aviat a la feina intimista i pacient que al compromís públic. Waltraud posseeix aquesta senzillesa de l'artesà que s'interessa més per l'aprenentatge seriós del seu ofici que per les collites improvisades o primerenques. I el seu treball ens ve avalat per l'estudi, la dedicació i la sincera vocació d'aprendre. En Wiesbaden va cursar els seus primers estudis de Belles Arts. I, encara que en aquestes dates la pedagogia artística s'inclinava gairebé exclusivament a la pintura abstracta, aprendre en aquesta escola els fonaments bàsics de ritme, color i composició. Amb els anys va anar madurant en la seva vocació personal, fins que, des de 1981, va poder dedicar continuadament al seu treball i a la recerca del seu propi estil: una pintura figurativa que expressa la seva visió poètica de la realitat i que intenta rescatar els objectes de la matèria fosca per ofrandarlos a la vida atmosfèrica de l'harmonia i de la bellesa. Aquest era ja l'"esperit" dels seus quadres, fa un parell d'estius, a la Galeria agroalimen 3 de sitges. Però aquella primera exposició "individual" prossegueix ara amb una nova mostra de la seva feina. I valguin com a testimoni aquestes marines de Mallorca o aquests paisatges del Penedès, pintats sempre a l'aire lliure - a la fugitiva llum del moment - a cop d'inspiració, en aquests "impromptus" del pinzell en què no cal el penediment. I valguin també aquests bodegons que, a la paleta de Waltraud, esdevenen autèntics retrats de la naturalesa callada: estudis de caràcter en què el dibuix estructural apareix com una revelació implacable de la veritat, però una veritat matisada sempre per aquest sentiment harmònic del color que, en aquesta pintura, és com un vel de compressió i de perdó estès sobre totes les imperfeccions de la matèria. L'autenticitat és valenta, arriscada, de vegades dura, però bé pot aventurar-se a aquesta sinceritat qui, com Waltraud, sap conjurar la composició implacable de la veritat amb la tendresa humanista del color. I així pinta amb una paleta colorista, que es va trobar sense dubte a la Mediterrània, amb un pinzell vibrant, amb una emoció espontània, però, suavitzant aquestes temperatures, amb una llum tamisada molt alemanya, amb una resplendor intimista molt centreeuropeu. El traç cal·ligràfic de les seves primeres obres sa ha anat convertint, en madurar la seva pintura, en un serè joc d'harmonies. I aquesta rúbrica sincera i enèrgica del seu caràcter és encara més present en aquests quadres que traspassen la pura imatge corporal i dispersa de la natura, el perfil de l'objecte, per compondre un conjunt mesurat, sobri i serè. Fins al punt que un es pregunta si aquestes composicions - fermes i sòlidament estructurades - no són l'obra d'una escultora que ha vestit les seves figures amb un vel màgic de color, convertint-les en imatge pictòrica del misteriós espai on les vides apagades esdevenen astres de llum. A Waltraut de Torres - amb aquest nom tan literari - li falta encara signar un poema. Però aixo, potser, ja no cal, en veure la seva rúbrica escrita al peu dels quadres d'aquesta exposició.
Mauricio Wiesenthal |
|||
|
||||
|
||||
 |
