|
|
||||
Waltraud Maczassek : Una figuració essencialista La sèrie de pintures que Waltraud Maczassek exposa a Sitges després d'un llarg període de silenci en què l'artista ha anat depurant el seu estil, esencializant les seves formes, oblidant la seva formació clàssica i desdibuixant formes apreses en la correcció acadèmica, segueixen destil·lant ofici, mestratge però sobretot grans dosis de sensibilitat, de passió continguda, de lliure creativitat més enllà dels dictats de modes conjunturals o retòriques a l'ús. Les obres de Waltraud no només segueixen els seus propis dictats interns sinó que al mateix temps no oculten la coexistència i l'entrecreuament de tradicions pictòriques dispars a cavall entre un mediterranisme d'adopció i unes arrels nòrdiques, que acaben erosionant el seu component purament introspectiu i confereixen a la obra una poderosa complexitat. Waltraud tampoc se situa d'esquena al discurs pictòric de la modernitat en tant que sintonitza i enllaça capil·larment amb algunes de les grans corrents de la història de la pintura europea de les últimes dècades. Les maneres informals, una abstracció lírica i gestual i una vetllada vocació matèrica bateguen i perviuen en la seva obra i li donen un cert aire de família que no obstant la pintora sembla voler eliminar amb rebel·lia des de posicions radicalment personals, originals i innovadores . Al llarg de la seva evolució Waltraud ha anat traient més que afegint o posant coses. El seu procés ha operat pes sostracció i no per addició, és a dir, la seva pintura amb el temps s'ha anat simplificant, depurant, esencializant però alhora ha guanyat en capacitat expressiva, en riquesa de continguts plàstics. D'aquí el que hem anomenant a les seves obres amb l'epígraf de "figurativisme essencialista". El primer que crida l' atenció quan un es situa davant l'obres de Waltraud és com ha aconseguit alliberar el fons de les seves pintures, com ha anat a poc a poc conquistant la claredat, per sobre dels tons ombrívols, foscos de les seves primeres creacions. Waltraud no només ha sotmès els fons de les seves obres a un procés d'essencialització, gairebé diríem d'abstracció: aquesta també ha afectat les formes, als diferents elements figuratius que semblen surar, alguns de caràcter més orgànic, altres més rígidament traçats amb regla i compàs, sense referències de perspectiva, sense contrapunts formals dins l'espai buit del fons. Waltraud recorre a pocs referents iconogràfics - tiges florals, talls de finestres, estranyes visions de paisatges delimitats per la línia de l'horitzó, mitjançant els quals activa l'espai, el recorre d'energia, i ho inunda de formes orgàniques que fan referència al creixement, a l' gestació, a la fecunditat i en l'últim extrem a la vida. Les pintura de Waltraud no tanquen ni necessiten de la crossa conceptual o teòrica; parlen només de pintura valent-se dels utillatges de pintor i sobretot del seu poderós instint pictòric, barreja de passió i finalment control. Waltraud coneix bé els mitjans plàstics amb què s'enfronta i amb una actitud anímica, entre tel·lúrica i integradora, aconsegueix alliberar les seves obres de tota càrrega anecdòtica per elevar-les al nivell del simbòlic i abstracte. Waltraud s'atreveix amb l'expressivitat d'una veladura, amb la força d'un traç, amb la potència d'un gest, amb el poder evocatiu d'un fragment per donar alè a la seva pintura, per conferir intensitat i per expressar la imatge, no definible mitjançant paraules, de la sensació reversible entre l'etern i el fugaç que ofereixen els seus espais amagats pel degoteig del temps. El seu "figuració essencialista" ofereix efectivament una nova lectura i interpolació de la realitat orgànica.
|
El punt de partida és la realitat, però el resultat és una reflexió amb els mitjans de la plàstica, de la mateixa. Per Waltraud no compten les relacions tradicionals entre figura - fons, entre primers i últims plans, pròpies d'una visió il·lusionista i d'un tractament perspectiu vinculat a les convencions figuratives. En cadascuna de les seves obres la pintora disposa un suggerent teló de fons en diferents gammes cromàtiques - gamma de colors freds, blaus en una seris de les seves obres, gamma de colors càlids, vermellosos, ataronjats, grocs en altres - i són aquestes inicials tonalitats les que van construint, animant unes atmosferes vibrants en què formes emergents dibuixen un paisatge d'una gran ambigüitat i poder suggestiu a cavall entre el figuratiu i l'abstracte, entre l'orgànic i el geomètric, entre el sensual i racional, entre el color i el dibuix. Waltraud coneix a fons la hitoria de l'art, i tot i que la seva pintura es situa al marge de tot isme, de tota escola i s'allibera de magisteris limitadors, participa de tot o arsenal d'imatges que al llarg del temps han anat niant en el seu subconscient, imatges que tant poden recordar la pintura de George O'Keffee com la de Ràfols Casamada però sempre des de la seva condició de "individu creatiu", entenent per individu aquell que, com deia el filòsof Fiedler, no només utilitza l'art com una manera d'ordenar l'univers, d'universalitzar al particular, de poetitzar el narratiu, sinó aportar un nou coneixement sobre el ja existent. Anna Guasch |
|||
| .................................................................................................................................................................................................................................................................. | ||||
Acceptar la pintura és admetre com presència que ha adquirit una autonomia, és deixar que actuï sobre els nostres sentits i la nostra ment. És acceptar que cada traç, cada color poden dir-nos alguna cosa i que tracten de comunicar apel·lant directament a la nostra sensibilitat. La pintura és un llenguatge, però un llenguatge molt més personal i enigmàtic que el nostre llenguatge habitual ja que les paraules són convencions. La pintura és per a mi un intent de captar i expressar mitjançant els elements plàstics el viscut, el sentit i el que m'envolta. No es tracta tant de plasmar o copiar simplement el que l'ull veu i produir una mena de finestra, sinó traduir a un llenguatge propi. No es tracta de copiar sinó de crear . Tots els elements plàstics com la forma, el traç o el color sorgeixen d'una interacció d'intel·lecte i emoció. No és el més important el tema o el que representa, sinó crear una presència que generi respostes i que no ens deixi indiferents, que convidi a la interpretació que sempre serà individual. Kandinsky comparava la música, la més abstracta de les arts, amb la pintura i la seva forma d'actuar sobre nosaltres. Cadascú pot fer associacions segons les seves pròpies vivències. La "amoigüedad" de la pintura abstracta demana a l'espectador una mirada activa.
|
Per a mi cada quadre és un repte. Encara que tingui una idea clara del que vull fer sovint el quadre pren vida pròpia i rebutja determinades intervencions. Una pinzellada dóna la següent, fins que s'arriba a treballar de forma intuïtiva i autèntica, sense deixar-me encasellar en excessives idees preconcebudes i teoricismes. Finalment el quadre mana cobrant una estructuda interna, adquireix lleis pròpies i sovint rebutja canvis que poden semblar convenients. Una sola pinzellada li pot sobrar i fer-li perdre la seva autenticitat, la seva força, el seu equilibri o la seva espontaneïtat. En les meves pintures m'inspiro sovint en el món orgànic, en la naturalesa que m'ha envoltat directament tants anys i que em fa recordar sensacions viscudes i sentides. Sempre m'ha impressionat la multiplicitat de les formes, els seus ritmes i els seus gestos, però al mateix temps he intentat suprimir el superflu i accidental. He abstret les formes buscant la seva essència o combinant-les amb formes geomètriques com dicotomia d'intel·lecte i sensibilitat. La naturalesa va íntimament lligada a nosaltres, és dins nostre i ens envolta i és finalment més fort que el que construeix l'home. Encara que retallem, la maltractem, mai perd el seu poder de renovació. És com quan la naturalesa torna a prendre obsessió del que és seu. Waltraud Maczassek |
|||
|
||||
 |
