Comissariat
Francesc Miralles

Catáleg - Cordinació
Waltraud Maczassek

Textes
Carme Riera i Francesc Miralles

Fotografia
Jaume Felipe

Jordi Baijet
Alcalde de Sitges

L'Ajuntament de Sitges continua aquest 2007 amb la seva aposta per la promoció de l'art i la cultura amb la programació d'una nova exposició, aquest cop de la mà de la pintora Waltraud Maczassek, entre el 9 d'agost i el 30 de setembre.

Aquesta artista, nascuda a la ciutat alemanya de Frankfurt am Main, treballa i viu a Barcelona, malgrat que guarda una relació molt estreta amb Vilafranca del Penedès i les terres dels voltants, i amb la nostra vila, on ha exposat els seus treballs en nombroses ocasions des de l'any 1989, més concretament a la galeria Àgora. La realitat mediterrània està molt present en l'art de Maczassek, que es caracteritza per una obra consolidada que posseeix una gran força comunicativa, tant pel que diu i mostra obertament com el que suggereix. L'expressivitat dels seus paisatges interiors i la calidesa de les tonalitats de la forma reafirmen la seva via de l'art contemporani des d'una particular percepció de la realitat i de la seva figuració.

Experts i crítics d'art asseguren que els noms de Geòrgia O'Keefe, Albert Ràfols Casamada o Vassily Kandinsky es troben dins dels referents de Waltraud Maczassek, ja que en els seus treballs el concepte preval tant sobre la forma com sobre la tècnica, encara que també opinen que la seva obra gaudeix d'una influència dels corrents de l'abstracció lírica amb un enriquiment per a la seva investigació creativa. A més, la situen amb ple dret dins del gènere, nascut durant el segle XX, de la pintura del paisatge interior, en què l'artista tracta de representar el més íntim de si mateix, com les sensacions, les emocions, el pensament.

Així doncs, recomano a tots els sitgetans i sitgetanes que s'apropin fins a l'edifici Miramar per gaudir d'aquesta interessant exposició amb els treballs de la pintora

Walter Maczassek.

Carme Riera
Escriptora

“Espacio, tiempo, materia”, es titula una de les peces que considero claus de Waltraud Maczassek, un títol que serviria per caracteritzar el conjunt de les obres de la pintora que, sota el patrocini de l’ Ajuntament de Sitges, es presenten al Palau Maricel, el tema central de les quals és la natura. Una natura on el fluir del temps constitueix una constant, explícita en alguns casos, com a “Signos arcaicos” o a “Superficies Erosionadas” que ens parlen dels orígens de l ‘univers, o implícites a “Camins d’ aigua, “Surgir de las aguas” donat que el referent és l’ aigua, símbol de l ‘ efímer transcurs de la vida humana.

L’ aigua, desmemoriada, sobre la que no podem deixar cap petja que no s’ esborri de seguida és, d’ altra banda, el més sensual dels quatre elements i tal vegada per això resulta des del punt de vista artístic tan atractiva. No debades serveix de mirall en la superfície del qual podem cercar els reflexos del nostre jo escindit. En aquest sentit, crec que Waltraud Maczassek utilitza el propi espai pictòric per a trobar-se a si mateixa. A través del “Paisaje interior” o de “Las Cartografías” s’ interroga i es respon, reconstrueix el seu passat i reviu els escenaris de la memòria.

La natura és còmplice del seu art. És probable que si Waltraud Maczassek no se sentís tan propera a ella, o no hagués passat gran part de la seva vida en un entorn natural, els temes de la seva pintura foren uns altres. En l’ obra de la nostra artista captam la llum del capvespre, escoltam el vent i ensumam la terra mullada després de la tempesta. Mitjançant els ulls, primer i després dels altres sentits, la pintura d’ aquesta extraordinària artista, nascuda a Frankfurt però arrelada a Catalunya des de fa temps, ens commou. I, com succeeix amb l’ Art amb majúscules ens omple d’ emoció.

Francesc Miralles
Crític de arte

4 VARIACIONES EN TORNO A LA OBRA DE WALTRAUD MACZASSEK

I
D’una o una altra manera, tots els comentaris i apropaments a l’obra de Waltraud Maczassek subratllen la natura com a origen de la reflexió sobre la qual fonamenta l’obra; subratllen, fins i tot, la seva arrel en el paisatge. «Veient els quadres exposats a la Galeria Winter hom es pot imaginar la platja, argentada com si fos a través del fum, la llum il·luminant les fibres vegetals, els cossos, la sorra. Suaus i delicats turons s’estenen en els paisatges lluminosos sota l’amplitud del cel.; és com si la pintora visqués sempre a la platja. En un dia fred i plujós, què pot ser millor que endinsar-se en l’atmosfera d’aquestes pintures, inundades pel sol?» Això podia llegir-se en una de les crítiques a la seva exposició de Wiesbaden, l’any 2000. Montse Juvé escrivia quatre anys després que en realitat la pintora «crea territoris sense referències espacials o temporals, que són deserts de boira, paratges gèlids que estenen pertot arreu el seu blanc; tolls d’aigua sense contenidor possible». I deia que «tota aquesta matèria informe es precipita cap a un abisme intuït, esvoranc sempitern de la natura i de l’ànima».

Però va ser Rafael Argullol, en la seva presentació a l’exposició El so de l’Origen, el 2005, qui va fer un pas definitiu en aquesta interpretació del paisatge: primer recordava aquella cèlebre paradoxa que no se sabia del cert si la pintura del quattrocento representava al paisatge toscà o, al contrari, el paisatge toscà imitava la pintura del quattrocento; després precisava que l’art més bo desitja ser natura amb tanta passió com desitja reconèixer-se en una cosa diferent, potser en una altra pell, potser en una altra entranya, en una altra natura, servidora, continuadora o exaltadora de l’originària. I Argullol afirmava categòricament: «No hi ha artista autèntic que no gaudeixi o no pateixi al viure aquesta tensió, i que no reconegui la pròpia feina com un camí de retorn a un origen del qual desconeix gairebé tot.» Aquesta darrera frase, aplicada a Waltraud Maczassek, aplicada a la seva obra, ens mena a un dels punts essencials del treball de la pintora.

Perquè, desenganyem-nos, Waltraud Maczassek no és una paisatgista, més aviat se la pot titllar d’antipaisatgista. Som lluny d’aquella sèrie de visions de Barcelona que va fer el 1995, que ja fregaven la frontera de la deconstrucció –sorgides d’un cert cézannisme, que de vegades reforçaven la seva expressivitat. La pintora, fora d’aquests moments inicials de la seva obra, després de la llicenciatura en la Facultat de Belles Arts de Barcelona, ignora el paisatge i se centra en la natura com a realitat objectiva de les coses, no per representar-la sinó per interrogar-la.

Recordem-ho: «No hi ha artista autèntic que no reconegui la pròpia feina com un camí de retorn a un origen del qual desconeix gairebé tot.» És aquí que comença la interrogació. És aquí que el paisatge es dissol i la natura es concentra en la terra. Tota la feina d’aquesta pintora tenaç sorgeix de la terra, i alhora hi arrela. No és l’abstracció de la natura, és la concreció de la terra, del camp.

Són anys, els seus, de contacte constant amb la terra, trepitjar-la en plena solana, trepitjar-la també amb pluja; anys de conèixer-ne les olors, d’amarar-se de la pols i del fang. Potser per això Waltraud Maczassek es va allunyar de l’esperit de les avantguardes, del cézannisme i del cubisme, de les divagacions sobre la construcció plàstica –que coneix pregonament a través d’estudis intensos a Wiesbaden i a Barcelona, allà començant una professionalització artística que no va reeixir, aquí reprenent la trajectòria pictòrica vint-i-tants anys més tard. La seva sensibilitat, la seva vida, els seus models plàstics la van allunyar de les fredes i ja remotes teories de la construcció de l’espai pictòric, i la van fer decantar cap al qüestionament de la vida, de l’existència, dels propis valors.

II
De vegades, Waltraud Maczassek ha escrit uns quants textos per apropar-nos a la seva obra. Aquí, és imprescindible recollir alguns fragments per enfilar més bé el sentit de la seva creació.

Presentant els seus gravats per a Basf Española, el 2000, va escriure:
Aquestes obres formen part d’una col·lecció d’heliogravats fets com a reflexió sobre la dualitat entre l’home i la natura, entre l’interior i l’exterior, entre el creixement i la mort.

Hi ha una recerca d’unió de l’home amb la natura. Els humans de pobles antics o primitius eren conscients que només podien desenvolupar-se i dominar condicions adverses si s’adaptaven a la natura. Natura que consideraven, per això, font d’inspiració i de vida.

He volgut mostrar fragments que poden ser vistos com a espais que formen altres espais, espais enigmàtics d’una realitat percebuda de forma subjectiva, fragments que formen petits microcosmos dintre d’un tot.

Són espais viscuts i captats a través dels sentits; obres de la natura que es poden veure, olorar i tocar i en les quals han intervingut els elements, els insectes, els fongs i la corrosió del temps. Són fragments perduts en l’espai i en el temps que suggereixen altres realitats, es poden veure com paisatges simbòlics o bé com metàfores dels fragments de la nostra memòria en el trajecte personal de la nostra vida.

Aquest interessant escrit ens dóna diverses claus per endinsar-nos en la poètica de la pintora. La primera, quan parla de la dualitat entre home i natura… Aquí la pintora arriba gairebé a la concepció filosòfica del dualisme, el fet que tot es regeix o organitza a base de dos principis antagònics i irreductibles. En aquesta reflexió, persistent tant en la seva vida com en la pròpia obra, Waltraud Maczassek troba el sentit de l’impuls creatiu. Neguit que l’obliga a una constant pugna amb ella mateixa per la impossibilitat de trobar la fusió vertadera i l’equilibri consegüent. Però el seu neguit no és pas arravatat i místic, a la manera dels més purs expressionistes alemanys, sinó que és més aviat la necessitat de trobar una certa seguretat personal davant el buit còsmic. I això, a través d’una estètica harmònica, perquè allò que es mira d’aconseguir, més ben dit, que es vol aconseguir, és la unió de l’home amb la natura.

A aquesta normativa quasi filosòfica que regeix l’impuls creatiu la pintora hi afegeix una precisió que l’entronca amb l’abstracció més bel·ligerant de després de la Segona Guerra Mundial: la creació d’espais-paisatges que sorgeixen, enigmàtics, com microcosmos esqueixats d’un tot. En aquells temps enrevessats i dinàmics es parlava de l’ampliació dels límits de la natura, s’insistia especialment en les visions microscòpiques que assolien les nostres vides per primer cop. L’abstracció informalista es justificava per l’apropament de l’home a un món de paisatges neuronals, bacteriològics, microbians… que es trobaven dins un cosmos molt més ampli. I també es justificaven pel coneixement de l’espai sideral.

Però el darrer paràgraf transcrit ens situa Waltraud Maczassek lluny de l’abstracció i dels plantejaments de les segones avantguardes: veiem que més que res imperen els sentits i la vida. No és freqüent que un artista ens confessi que en la seva obra plàstica s’assimilen fins les olors. En aquest cas, tot respon a una sensibilitat pròpia, a un estil de vida. «Per crear les obres m’inspiro tot sovint en el món orgànic, en la natura que m’ha envoltat directament durant molts anys i que em fa recordar sensacions viscudes i sentides. Sempre m’ha cridat l’atenció la multiplicitat de les formes naturals, els seus ritmes, les seves estructures i sobretot la seva regularitat, que tot tingui raó de ser i que res no sigui gratuït.» Aquesta és l’única vegada que la pintora ens parla d’estructures, de ritmes, de formes, que complementen les seves sensacions.

III
Per a la seu de la BDVI a Colònia, Waltraud Maczassek va fer un calendari de l’any 2000. Es componia de tretze obres que presentaven una gran unitat compositiva, seguint el títol Karten und Leben –«Mapes i vida». Totes les obres van ser fetes a partir de la manipulació de mapes i plànols de Catalunya, de vegades a través del collage, altres vegades amb el color aplicat directament. S’hi estableix una contraposició d’imatges, que van creant un discurs alternatiu que oscil·la entre l’exaltació lírica, la reflexió nostàlgica i el dubte de la incertesa. Potser sigui en aquest calendari on l’artista es mostri amb més rerefons conceptual i on les metàfores adquireixin un més intens sentit vivencial.

Aquell any 2000, Vinyet Panyella escrivia que en el conjunt d’obres del seu univers cartogràfic –el calendari i altres peces que l’artista va fer amb el mateix plantejament– Waltraud Maczassek havia arribat, justament llavors, al zenit de la creativitat, en invocar la imatge del temps i de la natura, en intentar ordenar i anomenar l’espai des de la ment. I que el resultat era un conjunt d’obres que plantejaven, en darrera instància, els interrogants de la ubicació dels éssers en l’entorn més immediat i en el més remot, i la voluntat de convertir-los en estrictament propis i assumibles. I que en la lectura de la sèrie cartogràfica s’iniciava una lectura gairebé metafísica de l’evolució plàstica de l’autora.

Reblo també aquestes afirmacions. I crec que es pot aprofundir més aquesta anàlisi. Convé recordar aquí el que Waltraud Maczassek va escriure una mica abans d’iniciar aquesta sèrie: «La natura va íntimament lligada amb nosaltres, és dins nostre i ens envolta i és finalment més forta que el que construeix l’home. Tot i que l’escapcem i la maltractem, no perd mai el poder de renovació. És com quan la natura torna a prendre possessió d’allò que és seu.» Amb aquesta reflexió primerenca, adquireix més sentit l’univers cartogràfic de l’autora. Endinsem-nos en alguns mesos del seu calendari.

Febrer: Metamorfosi. Sobre un plànol de les línees de nivell d’una zona de camps i turonets, uns arbres manen de manera contundent, amb gammes de blaus i vermells. L’esclat de la natura s’imposa a l’anàlisi geomètrica que l’home fa de la natura. L’home pretén copsar i encasellar el que és natural, la vida del nostre planeta, sense arribar-hi.

Abril: Llavors i escorces. En un collage geomètric, una creu de sements s’imposa a la cartografia d’uns camps de conreu mentre a la zona de l’esquerra de l’obra, diverses escorces d’arbres fan valer la seva presència radical. El compromís de la vida lligat a la terra.

Setembre: Camí fluid. El suport cartogràfic és cobert per una gruixuda pintura matèrica, color de terra, que estableix en la zona central un camí, una via sinuosa com un riu. Malgrat tot, l’home, la seva feina, constitueix l’energia que envigoreix la terra.

Desembre: Laberint. Sobre el plànol d’un nucli urbà, s’estén una lleu mà de pintura verda que alhora defineix un nou tramat de carrers i places. Com un cant de desesperança, la feina humana s’imposa, allunyada de la terra, de la natura.

En realitat, en tot aquest procés d’amors, divergències i reflexió, l’autora s’hi troba implicada: la cartografia és d’indrets viscuts o propers; els elements del collage –igual com les escultures-instal·lació que de vegades ha fet– són elements vegetals que provenen del seu entorn immediat. Així, la implicació personal arriba a la immersió, al compromís. És lluny l’opció d’escrutar el paisatge i d’arrencar-ne els secrets; el que passa és que t’hi trobes, i alhora conformes el paisatge; t’hi trobes configurant i transformant la pròpia terra.

Aquestes tretze obres que concreten el Calendari 2000 de Waltraud Maczassek, com gairebé tota la seva obra, estan capficades en el silenci. I no perquè no hi aparegui l’home, ni els animals, ni les màquines, sinó perquè hi és present la confrontació anímica, expectant. «Silenci», paraula que apareix en diversos títols de les seves obres. Silenci, perquè les obres d’aquesta autora han de tenir un espectador, només un, cada vegada. Són obres per contemplar-les cadascú d’un en un, sense pressa, sense comentaris, bo i esperant que la lírica del desenvolupament pictòric ens dugui a abandonar la nostra rígida insensibilitat i ens compenetri amb la terra.

Waltraud Maczassek, ja ho he dit, és una artista antipaisatge, o sigui, en realitat, antinatura. És, essencialment, una artista de la terra –si és que podem establir diferències entre la terra i la natura. La cartografia, un plànol, és una concreció; com ho és caminar sobre la nostra terra, sobre els nostres camps. Divagant arran de l’obra de l’autora, s’ha parlat a vegades de paisatges interiors, fent referència al pes que la intimitat té en tot el seu procés creatiu i aprofitant també el títol d’alguna de les seves obres –en què manen el blanc i els esfumats. Però a mi m’agrada més pensar, pel que fa als seus paisatges, que no són interiors, de l’ànima, sinó que simplement són el paisatge del proppassat dijous, quan en eixir el sol la terra agafa el color contraposat de la nova llum que ens mena a la sensació de vida. O m’estimo més pensar que és el paisatge de dimarts, del seu dimarts, quan la pluja fina, ensems que intensifica el color de la terra, n’aixeca les olors. M’agrada, davant les seves obres, atansar-me a la immediatesa i mirar d’acréixer i de trobar les meves sensacions més properes. Davant les obres de Waltraud Maczassek m’estimo més sentir que no raonar.

Per això, al silenci ha d’afegir-se el temps, i ha d’afegir-se a les obres, a la contemplació: un temps lent, suau, per adonar-nos del temps, dels temps, que la terra requereix per als seus canvis, per a la seva vida, per a les seves llums. És aquí que es pot començar a configurar un paisatge interior, indescriptible, que marca la persona i li provoca el do de l’observació, del gaudi, de la reflexió.

L’obra de Waltraud Maczassek és sensual perquè sorgeix de la immediatesa, de tot allò que veu, sent, olora, toca. De tot allò que ella viu.

IV
Sobre aquesta immediatesa del contacte amb la terra, Waltraud Maczassek té un text esclaridor –i no sols per a aquest aspecte del seu procés creatiu. Per a la carpeta de sis gravats al carborúndum que el 1998 va fer per a Basf Española, escriví una introducció en la qual, entre d’altres precisions, podia llegir-se: «Els meus gravats s’inspiren directament en l’alquímia, en la seva cosmovisió poètica. Volen ser un homenatge a la tasca d’aquella estirp de somiadors que, armats d’una gran acumulació de coneixements químics, van concentrar tot el talent a aconseguir objectius absolutament utòpics: l’elixir de la vida, que havia de garantir la immortalitat, i la pedra filosofal, que permetria la creació artificial de metalls preciosos (or i plata) a partir de la transformació de metalls comuns. Aquests somnis tan llunyans miraven d’aconseguir-los amb el que tenien més a prop, a l’abast de la mà: els elements de la natura, allò que sempre m’ha seduït, el que m’ha dut a convertir la manipulació dels processos químics, les complexes fórmules químiques, en  la font d’inspiració principal dels meus gravats.» Aquest és un text emocionant i emotiu per diverses raons: perquè ens revela la font d’inspiració seva, perquè ret honors als somiadors i perquè s’entusiasma amb l’immediat.

És veritat, l’artista s’inspira en les formes de determinats objectes i elements dels alquimistes, com també en les arquitectures dels seus espais gòtics i renaixentistes. I tot plegat ens ho transmet amb unes tonalitats fortes de color, amb unes formes de traç contundent, just en el límit temporal en què es va forjar, l’any 2000, un dels canvis més decisius del seu llenguatge.

És veritat, l’artista, com ja hem vist abans, s’entusiasma per l’immediat. I la seva immediatesa, al Penedès, és el camp, els camps, els ceps i els alquimistes del vi. Quina sensació transmet de riquesa interior aquest atansament a la quotidianitat cercant d’inspirar-se. Ara, el 2007, quan es busca la inspiració allà lluny, en el desconegut, en el que és remot –com si això per si mateix fos ja un valor–, buscar la inspiració en el més conegut i quotidià, és, si més no, una mostra de saviesa i de riquesa interior.

És veritat, l’artista ret honors als somiadors perquè, en realitat, ella mateixa és somiadora. No té somnis medievals o renaixentistes, sinó l’anhel de la utopia del nostre segle XXI: humanisme i equilibri entre l’interior i l’exterior, equilibri entre l’home i la seva terra, equilibri entre la natura i la cartografia i els mapes –la terra dels homes.

Waltraud Maczassek és, alhora, alquimista: tot allò que veu, sent, olora, tot el que sensibilitza, passa per les retortes del seu interior i és transformat en aquestes obres, en unes obres en què l’oreig sembla que assaona l’esperit.

Carme Riera
Escritora y miembro de la Real Academia Española - Catalogo expo. Miramar 2007

"La natura és còmplice del seu art. És probable que si Waltraud Maczassek no se sentís tan propera a ella, o no hagués passat gran part de la seva vida en un entorn natural, els temes de la seva pintura foren uns altres. En l’ obra de la nostra artista captam la llum del capvespre, escoltam el vent i ensumam la terra mullada després de la tempesta. Mitjançant els ulls, primer i després dels altres sentits, la pintura d’ aquesta extraordinària artista, nascuda a Frankfurt però arrelada a Catalunya des de fa temps, ens commou. I, com succeeix amb l’ Art amb majúscules ens omple d’ emoció."

Teresa Costa-Gramunt
el 3 de vuit - Inauguració a l'edifici Miramar (2009)

Ahir es va inaugurar l’exposició de Waltraud Maczassek a l’edifici Miramar de Sitges
La realitat mediterrània és un dels temes clau en l’expressiva i càlida obra de l’artista L’ajuntament de Sitges continua aquest 2007 amb la seva aposta per la promoció de l’art i la cultura amb la programació d’una nova exposició, aquest cop de la ma de la pintora alemanya Waltraud Maczassek, entre el 9 d’agost i el 30 de setembre a l’edifici Miramar de Sitges. La realitat mediterrània es molt present en l’art de Maczassek, que es caracteritza per una obra consolidada que posseeix gran força comunicativa, tant pel que diu i mostra obertament com pel que suggereix. L’expressivitat dels seus paisatges interiors i la calidesa de les tonalitats de la forma reafirmen la seva via de l’art contemporani des d’una particular percepció de la realitat i de la seva figuració.

Experts i crítics d’art asseguren que els noms de Geòrgia, d’O’keefe, d’Albert Ràfols Casarnada o de Vassily bKandinsky es troben dins els referents de Waltraud Maczassek, ja que en els seus treballs el concepte preval tant sobre la forma com sobre la tècnica, encara que també opinen que la seva obra gaudeix d’una influència dels corrents de l’abstracció lírica amb un enriquiment per la seva pròpia recerca creativa. A més, la situen amb ple drets dins el gènere nascut durant el segle XX, amb la pintura del paisatge interior, el qual l’artista tracta de representar en allò més íntim de si mateix, con les sensacions, les emocions i el pensament . Artista Waltraud Maczassek va néixer a la ciutat alemanya de Frankfurt am Main, treballa a viu a Barcelona, malgrat que guarda una relació molt estreta amb Vilafranca del Penedès i les terres de la rodalia, i amb Sitges, on ha exposat els seus treballs en nombroses ocasions. L’exposició que es va inaugurar ahir estarà oberta al públic fins al 30 de setembre i ja es pot visitar de dilluns a divendres de 10 del matí a 2 del migdia, i dissabtes, diumenges i festius d’11 a 2 del matí i de 5 a 2/4 de 9 de la tarda.

Es una iniciativa organitzada per l’Ajuntament de Sitges i Sitges Esdeveniments.

Carlos Delgado
Mi Vino - Espais Vitals(2007)

Espais vitals
L'edifici Miramar de Sitges ha exposat un ampli nombre d'obres de Waltraud Maczassek que reflecteixen la seva personal visió dels paisatges del Penedès i del Garraf, i busquen la unió de l'home amb la natura. En paraules de l'artista “són espais viscuts i captats a través dels sentits, obres de la natura que es poden veure, olorar i tocar… Fragments perduts en l'espai i en el temps que suggereixen altres realitats, poden veure's com a paisatges simbòlics o bé com a metàfores dels fragments de la nostra memòria en el trajecte personal de la nostra vida”.

En paraules de l'escriptor Francesc Miralles, qui ha estudiat l'obra de Waltraud com a gran aficionat a l'art, l'artista “s'entusiasma per l'immediat. I la seva immediatesa, en el Penedès, és el camp, els camps, les vinyes i els alquimistes del vi. Quina sensació transmet de riquesa interior en apropar-se a la seva quotidianitat per inspirar-se… Rendeix tribut als somiadors perquè, en realitat és ella mateixa somiadora. No té somnis medievals o renaixentistes sinó l'anhel de la utopia del nostre segle XXI: humanisme i equilibri entre l'interior i l'exterior, equilibri entre l'home i la seva terra, equilibri entre la natura i la cartografia i els mapes: la terra dels homes. Waltraud Maczassek, al seu torn, és alquimista: quan veu, sent, fa olor, quant sensibilitza, passa per les retortes del seu interior i és transformat en aquestes obres, en unes obres, en les quals la brisa sembla assaonar l'esperit”.

Teresa Costa Gramunt
L'Eco de sitges - Illa de Thera (2007)

El passat 9 d’agost va inaugurar-se a l’edifici de Miramar una exposició a pintures de Waltraud Maczassek, que es podrà visitar fins al 30 de setembre. Es tracta d’un extens recorregut pictòric de l’artista d’origen alemany que fa tants anys que està vinculada a les terres del Penedès, i també a Sitges. En una cinquantena de quadres se’ns hi presenta un trajecte que va des de la figuració a l’abstracció, sobretot del paisatge.

La “figuració” no sempre és l’estricta concreció de l’objecte pintat. Ni l’”abstracció” –o conceptualització- tampoc no té per què ser una entelèquia, sinó que també pot ser una realitat “figurada”, imaginada o distorsionada. I és que “la realitat”, com a concepte absolut. És del tot inaprensible sense la subjectivitat perceptiva. L’art més “figuratiu”, més “objectiu”, no representa tota la figuració possible. De la mateixa manera que l’art “abstracte” o el “conceptual” tampoc no deixen de ser un “prendre una forma”, per més irreal que aquesta sembli. En aquest mateix context, raonar, comentar una obra d’art també és un fet “figurat”, poc o molt subjectiu. L’art és polisèmic: l’obra conté en ella mateixa interpretacions diverses, Una obra és rica i preserva la seva aura de misteri – que seria de la creació artística sense l’halo del misteri!- quan no es deixa atrapar per una sola interpretació, cosa que la convertiria més en un “objete” que en un “subjecte”.

Patinir – impressionant exposició d’aquest artista del XVI al Museu del Prado-, va ser el creador de l’autonomia del paisatge pictòric en els inicis de la modernitat. A partir d’ell, els diferents artistes van començar a expressar, a través de la pintura de paisatge, les seves pròpies idees sobre la naturalesa – tan misteriosa -, ja sigui considerant-la com a mirall de l’ànima, ja sigui en ella mateixa com a objecte de representar.

Ja tenim, doncs, dues opcions: la naturalesa en ella mateixa, és a dir, externa a l’artista -observador, i la naturalesa interioritzada per l’artista, que s’expressa en un paisatge imaginat, figurat, producte de la fantasia, o de l’ànim, o d’una vibració emocional... Però encara hi pot haver un tercer camí per a la plasmació artística del paisatge: una fructífera simbiosi entre la impressió i l’expressió, entre l’extern i l’intern, entre el més o menys figuratiu i el més o menys figurat...

Les darreres pintures de Waltraud Maczassek, uns paisatges poèticament gestuals en tants moments, sembla que vulguin anar per aquest camí de síntesi. Per una banda l’artista s’apressa a captar el respir o la potència de la natura que la pren, i alhora aquesta natura es constitueix en imatge o projecció del seu propi respir i potència interior.

Un quadre seria una simple representació si no fos per un plus que el projecta més allà. Es tracta d’una vibració que situa l’obra enllà de la seva estricta materialitat, d’una vibració que imanta l’obra artística. En tant que representació, doncs, ens podem quedar en la simple estètica superficial. Però també, i gràcies a una seducció, a una crida que surt de l’interior de la mateixa obra, els qui contemplem una obra d’art podem deixar-nos trobar per la realitat oculta que pertany a l’intangible que és a l’origen de determinades obres.

En pintures com Fluir, Espais imaginaris, Infinites distàncies o Reflexos de Waltraud Maczassek (totes realitzades el 2007) ens ve a trobar aquesta energia oculta. És una energia immaterial que es fa visible en la vibració pictòrica que a més de visual gairebé resulta tàctil, sonora i olfactiva, i que ens sacseja amb la seva força, amb la seva llum. Aquestes i altres teles exposades són instantànies d’unes fulguracions vives. Aquestes pintures sense forma específica són com el món abans de concretar-se (natura en estadis primordial), i alhora que plasmen el procés de la creació quan l’energia era encara matèria informe, reflecteixen un misteri: la intel·ligència i l’emoció de l’artista en l’acte mateix de la creació.